trepat

PORCELLANA

Calidesa etèria

La porcellana és un material noble, suau i delicat per treballar a mà. Però també és rigorós, inclement; no perdona ni oblida. Recorda aquell gest descuidat, les presses, el retard… i es deforma, s’esquerda, es trenca.

Però entre aquests estrets marges també hi ha espai per a explorar i provocar aquella petita imperfecció, la lleu deformació que farà més càlida i propera la naturalesa freda i etèria de la porcellana.

La fina superfície de la porcellana és un aliat perfecte per la formació d’estructures cristallines, paisatges que semblen jardins de flors aturats en el temps o galàxies en suspensió. Patrons de cristal·lització que són únics i irrepetibles a cada peça.

Ens encanta combinar les peces de porcellana amb altres d’argiles salvatges i peces austeres: la calidesa de la textura de l’argila salvatge emfatitza la suavitat de la porcellana alhora que l’apropa a la terra.

La ceràmica dels antics pobles de la Mediterrània és una de les nostres majors influències: grecs, egipcis, romans… foren cultures que usaven l’argila tant per a objectes funcionals com per a peces de càrrega simbòlica destinades als banquets i rituals.

Si bé les tècniques i l’estètica són diferents, valorem profundament la riquesa d’aquesta tradició, que ens inspira per crear peces de naturalesa terrenal i transcendent alhora.

ARGILA SALVATGE

Terrenal i sublim

En treballar la terra recollida a la muntanya se sent la seva vitalitat: batega amb l’energia de la muntanya, de la pluja i, al capdavall, d’allò que és: una part de la natura sense processar.

Les mans són un dels cinc cors del cos humà, segons la filosofia xinesa. Transmeten l’escalfor del cor i la destresa del cervell. Envoltar-se de peces fetes a mà ens connecta als altres, així com als creadors que han desenvolupat i transmès el seu coneixement a través dels segles.

Això és el que vertaderament vol dir “fet a mà”.

La cuita

El foc transforma l’argila, mal·leable i fràgil, en un objecte dur i permanent: atorga a l’esmalt el seu color definitiu, posa de manifest les propietats de la pasta, i dona a la peça l’aspecte definitiu per als següents milers d’anys.

I després de tot aquest treball abstracte i cec, apareix la màgia i esdevé la peça: meitat ciència, meitat alquímia.

I AIXÒ COM ESTÀ FET? ENS PREGUNTEN SOVINT

Al començament, miràvem d’explicar-ho. Però aviat ens vam adonar que la tècnica no era el més important. Igual que en l’alta cuina, l’encant està en el misteri, la sorpresa, la incògnita. La bellesa implica un cert grau de desconcert, d’admiració.

I val la pena deixar-se portar per aquesta bellesa, que és mig ciència, mig alquímia.